Glossari Drogues

Fonts:

drogues.gencat.cat

 

Abús de drogues. Patró conductual que es manifesta a través de l’aparició de conseqüències adverses, desadaptatives i recurrents relacionades amb el consum, generalment repetitiu, d’una o diverses substàncies psicoactives. Aquesta desadaptació conductual pot manifestar-se en forma d’incompliment d’obligacions importants (a casa, a l’escola, a la feina, i altres) o l’aparició de problemes interpersonals, socials o legals diversos (discussions amb la parella, violència física, i altres). A més, el consum pot generar situacions que posen en perill la integritat física pròpia o la d’altri (per exemple: conduir sota els efectes de l’alcohol o altres drogues). En aquests casos no cal que la conducta sigui repetitiva, el perill és present des del primer episodi de consum. A diferència dels criteris que defineixen la dependència, els criteris per definir l’abús no inclouen la tolerància, el patró d’ús compulsiu ni l’aparició de la síndrome d’abstinència quan s’interromp el consum.

Actuació preventiva. Activitat que, en el marc d’un pla o d’un programa de prevenció, s’adreça a un grup concret de població (o hi treballa) per promoure modificacions en el seu estil de vida, com prevenir o retardar l’inici del consum de drogues, reduir l’ús problemàtic de substàncies psicoactives, reduir la probabilitat que es presentin problemes relacionats amb les drogues en el futur, o prevenir o minimitzar els problemes sociosanitaris relacionats amb el consum.

Addicció a substàncies psicoactives. Ús repetit d’una o diverses drogues que comporta en la persona consumidora l’aparició d’una intoxicació periòdica o crònica, el desenvolupament probable de tolerància, i el consum compulsiu, que quan s’intenta interrompre, generalment deriva en l’aparició de la síndrome d’abstinència, i, quan manca la substància, en l’inici d’una cerca compulsiva per obtenir-la.

Alcohol. En el context de les drogues fa referència a l’etanol, principal component psicoactiu de les begudes alcohòliques. Per extensió, el terme alcohol també s’utilitza per referir-se a les begudes alcohòliques. A Espanya, es consideren begudes alcohòliques totes les que tenen 1,2 graus d’alcohol o més.

Alcoholèmia, taxa d’.Concentració d’alcohol (etanol) a la sang. Normalment es calcula realitzant un prova d’aire expirat o una anàlisi d’orina.

Alcoholisme. Consum crònic i continuat o consum periòdic d’alcohol que es caracteritza per una manca de control sobre la beguda, episodis freqüents d’intoxicació i obsessió per l’alcohol i el seu consum malgrat les seves conseqüències adverses.

Al·lucinogen. Substància química que causa alteracions de la percepció i el pensament i sensacions similars a les provocades per les psicosis funcionals, però que no produeixen una alteració de la memòria i l’orientació, característiques de les síndromes orgàniques. Són al·lucinògens la lisergida (dietilamida de l’àcid lisèrgic, LSD), la dimetiltriptamina (DMT), la psilocibina, la mescalina, la tenamfetamina (3-4 metilenedioxianfetamina, MDA), la 3-4 metilenedioximetanfetamina (MDMA o èxtasi) i la fenciclidina (PCP).

Amfetamina. Tipus d’amina simpaticomimètica amb una forta activitat estimulant sobre el sistema nerviós central. En aquest grup es troben l’amfetamina, la dexamfetamina i la metamfetamina. Des del punt de vista farmacològic, destaquen el metilfenidat, la fenmetrazina i l’amfepramona (dietilpropió). En el llenguatge popular, les amfetamines s’anomenen amfetes o speed. Actualment, la prescripció d’amfetamines i altres substàncies relacionades es limita al tractament de la narcolèpsia i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Es desaconsella l’ús d’aquestes substàncies com a anorexígens en el tractament de l’obesitat.

Amnèsia. Incapacitat parcial o total de recuperar o de retenir informació, de manera que s’impedeix el record d’experiències passades o l’adquisició d’informació sobre experiències noves. L’amnèsia anterògrada és l’amnèsia que afecta la memòria recent, i es caracteritza per la incapacitat de formar nous records a partir del moment en què s’ha manifestat. L’amnèsia d’evocació és l’amnèsia caracteritzada per la incapacitat de recuperar informació sobre fets més o menys remots o sobre coneixements adquirits abans que es manifestés.

Analgèsic. Substància que mitiga el dolor i que pot tenir propietats psicoactives o no tenir-ne.

Alcohol. En el context de les drogues fa referència a l’etanol, principal component psicoactiu de les begudes alcohòliques. Per extensió, el terme alcohol també s’utilitza per referir-se a les begudes alcohòliques. A Espanya, es consideren begudes alcohòliques totes les que tenen 1,2 graus d’alcohol o més.

Alcoholèmia, taxa d’.Concentració d’alcohol (etanol) a la sang. Normalment es calcula realitzant un prova d’aire expirat o una anàlisi d’orina.

Alcoholisme. Consum crònic i continuat o consum periòdic d’alcohol que es caracteritza per una manca de control sobre la beguda, episodis freqüents d’intoxicació i obsessió per l’alcohol i el seu consum malgrat les seves conseqüències adverses.

Al·lucinogen. Substància química que causa alteracions de la percepció i el pensament i sensacions similars a les provocades per les psicosis funcionals, però que no produeixen una alteració de la memòria i l’orientació, característiques de les síndromes orgàniques. Són al·lucinògens la lisergida (dietilamida de l’àcid lisèrgic, LSD), la dimetiltriptamina (DMT), la psilocibina, la mescalina, la tenamfetamina (3-4 metilenedioxianfetamina, MDA), la 3-4 metilenedioximetanfetamina (MDMA o èxtasi) i la fenciclidina (PCP).

Amfetamina. Tipus d’amina simpaticomimètica amb una forta activitat estimulant sobre el sistema nerviós central. En aquest grup es troben l’amfetamina, la dexamfetamina i la metamfetamina. Des del punt de vista farmacològic, destaquen el metilfenidat, la fenmetrazina i l’amfepramona (dietilpropió). En el llenguatge popular, les amfetamines s’anomenen amfetes o speed. Actualment, la prescripció d’amfetamines i altres substàncies relacionades es limita al tractament de la narcolèpsia i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Es desaconsella l’ús d’aquestes substàncies com a anorexígens en el tractament de l’obesitat.

Amnèsia. Incapacitat parcial o total de recuperar o de retenir informació, de manera que s’impedeix el record d’experiències passades o l’adquisició d’informació sobre experiències noves. L’amnèsia anterògrada és l’amnèsia que afecta la memòria recent, i es caracteritza per la incapacitat de formar nous records a partir del moment en què s’ha manifestat. L’amnèsia d’evocació és l’amnèsia caracteritzada per la incapacitat de recuperar informació sobre fets més o menys remots o sobre coneixements adquirits abans que es manifestés.

Analgèsic. Substància que mitiga el dolor i que pot tenir propietats psicoactives o no tenir-ne.

Antiepilèptic. Grup terapèutic de medicaments que es prescriuen per al tractament dels trastorns epilèptics. Sovint es prescriuen per al tractament de les crisis d’abstinència de l’alcohol, encara que no existeix una bona evidència de la seva eficàcia en la profilaxi primària o secundària. Sinònim: anticonvulsiu

Antihistamínic. Grup terapèutic de medicaments utilitzats en el tractament de les malalties al·lèrgiques i, ocasionalment, a causa dels seus efectes sedants, per alleujar l’ansietat i induir el son. Des d’un punt de vista farmacològic, pertanyen al grup dels bloquejadors dels receptors H1. Aquests medicaments s’utilitzen ocasionalment amb finalitats no mèdiques, especialment per part dels adolescents, i poden causar sedació i desinhibició. Pot aparèixer un grau moderat de tolerància, però no hi ha síndrome de dependència ni d’abstinència. Un segon grup d’antihistamínics, els bloquejadors dels receptors H2, suprimeixen la secreció de l’àcid de l’estómac i s’utilitzen en el tractament de l’úlcera gàstrica i el reflux esofàgic. El mal ús dels antihistamínics es recull en la categoria F55 de la CIM-10 (ICD-10): “Abús de substàncies que no produeixen dependència”.

Ayahuasca. Rep aquest nom el conjunt de beuratges enteogènics elaborats mitjançant la decocció de diferents plantes. Totes inclouen un component bàsic, la liana Banisteriopsis caapi, que conté inhibidors de la monoaminoxidasa (IMAO). Un dels preparats més comuns és la barreja d’aquesta liana amb la Psychotria viridis. També es pot trobar barrejada amb la Diplopterys cabrerana o la Mimosa hostilis. Aquestes plantes aportarien al preparat, si escau, la molècula dimetiltriptamina o DMT. La variabilitat en la composició de les diverses ayahuasca és molt gran, i en alguna de les seves variants s’hi poden trobar tabac o altres plantes. Es tracta d’un beuratge farmacològicament complex i de toxicitat escassa emprat per a rituals mèdics o religiosos i en la medicina tradicional dels pobles natius amazònics.

Benzodiazepina. Medicament que pertany a un grup de fàrmacs relacionats estructuralment i que s’utilitza com a sedant/hipnòtic, relaxant muscular i antiepilèptic. Els seus efectes terapèutics consisteixen a potenciar l’acció de l’àcid gamma-aminobutíric (GABA), un important inhibidor de la neurotransmissió. Hi ha quatre tipus de benzodiazepines: d’acció curta i amb un efecte ràpid (halazepam i triazolam), d’efecte intermedi (alprazolam, flunitrazepam, nitrazepam, lorazepam i temazepam), d’acció lenta (oxazepam) i d’acció llarga (diazepam, clorazepat, clordiazepòxid, flurazepam i prazepam).

Bolets al·lucinògens. Conjunt de bolets que contenen substàncies al·lucinògenes. En la major part dels casos, els seus principis actius són la psilocibina o la psilocina.

Cafeïna. Xantina amb propietats estimulants lleus del sistema nerviós central, vasodilatadores i diürètiques. Es troba en el cafè, la xocolata, la cola i altres refrescs, i el te, en alguns casos juntament amb altres xantines, com la teofil·lina o la teobromina. El seu consum excessiu (més de 500 mg al dia), sigui crònic o agut, i la toxicitat resultant reben el nom de cafeïnisme. Els símptomes són inquietud, insomni, rubor facial, contraccions musculars, taquicàrdia, trastorns digestius, pensament i parla accelerats o inconnexos, i ocasionalment, episodis d’ansietat o angoixa, depressió o esquizofrènia.

Cànnabis. Terme genèric utilitzat per referir-se als diferents preparats psicoactius de la planta de la marihuana (cànem), Cannabis sativa. Aquests preparats poden ser fulles de marihuana, bhang, ganja o haixix (derivat de la resina dels tricomes florals de la planta) i oli d’haixix. El cànnabis conté almenys 60 cannabinoides, alguns dels quals tenen activitat biològica. El component més actiu és el Δ9-tetrahidrocannabinol (THC), que pot detectar-se en l’orina juntament amb els seus metabòlits diverses setmanes després del consum de cànnabis (habitualment fumat).

Cocaïna. Alcaloide que s’obté de les fulles de la coca o que se sintetitza a partir de l’ecgonina o els seus derivats. És un potent estimulant del sistema nerviós central que s’utilitza amb finalitats no mèdiques per produir eufòria o insomni; el seu consum repetit en provoca la dependència. La cocaïna, o “coca”, s’acostuma a comercialitzar sota l’aparença de flocs blancs, translúcids, cristal·lins o en pols, sovint adulterada amb diferents sucres o anestèsics locals.

Conducció sota els efectes de l’alcohol. Generalment, fa referència a l’acció penal de conduir un vehicle amb un nivell d’alcoholèmia superior al permès per la llei. Aquesta expressió no es limita a conduir borratxo, sinó que, a més, inclou la conducció sota la influència de l’alcohol i conduir en estat d’intoxicació. En els darrers anys, s’han ampliat les lleis que regulen la conducció sota els efectes de l’alcohol i actualment s’apliquen també a la conducció sota els efectes de les drogues i, en general, prohibeixen conduir amb qualsevol nivell de determinades drogues en sang.

Consum perjudicial d’alcohol. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és la ingesta mitjana habitual que supera els 40 g d’alcohol en el cas de les dones, i els 60 g diaris en el cas dels homes. És un patró de consum que perjudica la salut física (cirrosi hepàtica) i la salut mental (depressió derivada del consum d’alcohol) de la persona.

Consum problemàtic d’alcohol. En general, fa referència al consum que deriva en problemes individuals o col·lectius, de salut o socials. En ocasions s’ha assimilat a un estadi precoç de la dependència de l’alcohol, mentre que altres autors l’identifiquen amb el consum perjudicial, tot excloent els casos de dependència. Per aquesta ambigüitat de significats, no és recomanable emprar aquest terme ni el de bevedor problemàtic, que haurien de substituir-se per conceptes admesos en els manuals de classificació internacional (CIM o DSM), en el cas dels trastorns per ús. L’OMS61 recomana referir-se als problemes derivats com a problemes relacionats amb l’alcohol.

Diazepam. Benzodiazepina d’ús habitual.

Dissolvents. Vegeu: substàncies volàtils.

Droga. En el camp de la medicina fa referència a qualsevol substància amb potencial per prevenir o curar una malaltia o augmentar la salut física o mental. Farmacològicament, aquest terme fa referència a qualsevol substància química capaç de modificar els processos fisiològics i bioquímics dels teixits o els organismes. Col·loquialment, aquest terme es refereix a les substàncies psicoactives i, sovint, més concretament a les drogues il·legals. Les teories professionals intenten normalment demostrar que la cafeïna, el tabac, l’alcohol i altres substàncies utilitzades sovint amb finalitats no mèdiques també són drogues, ja que, en part, es prenen pels seus efectes psicoactius.

Droga depressora. Substància que suprimeix, inhibeix o redueix alguns aspectes de l’activitat del sistema nerviós central (SNC). Els principals grups de depressors del SNC són els sedants/hipnòtics, els opiacis i els neurolèptics. Alguns exemples de depressors són l’alcohol, els barbitúrics, els anestèsics, les benzodiazepines, els opiacis i els seus anàlegs sintètics. En aquest grup també s’acostuma a incloure els anticonvulsius, a causa de la seva acció inhibidora de l’activitat neuronal anòmala.

Droga de disseny. Derivat amfetamínic fabricat per mètodes químics o obtingut a través de precursors que poden ser medicaments. No sol tractar-se de drogues noves o originals, ni tampoc de drogues elaborades “a la carta”, sinó de drogues conegudes que en un moment determinat es troben en el mercat per satisfer noves demandes o substituir psicofàrmacs controlats. Per aquest motiu, el concepte “drogues de disseny” no és ni precís ni adequat; la seva denominació més correcta, químicament i farmacològicament parlant, és la de droga sintètica. Les drogues de síntesi tenen una acció farmacològica, combinen efectes estimulants amb alteracions de les percepcions. Aquests efectes es produeixen en funció del tipus de substància, la dosi i la sensibilitat individual. La droga de disseny més coneguda és l’MDMA o èxtasi.

Droga estimulant. Qualsevol substància que activa, potencia o incrementa l’activitat neuronal. Les amfetamines, la cocaïna, la cafeïna i altres xantines, la nicotina i els anorexígens sintètics com la fenmetrazina o el metilfenidat, són considerades drogues estimulants. Hi ha altres medicaments que tenen accions estimulants i que, malgrat que no en causen l’efecte principal, poden manifestar-se quan es consumeixen en dosis altes o de forma perllongada; es tracta dels antidepressius, els anticolinèrgics i certs opiacis. Sovint, l’ús inadequat crònic provoca canvis de la personalitat i de la conducta, com impulsivitat, agressivitat, irritabilitat i desconfiança. Ocasionalment, poden provocar psicosi delirant completa. Quan deixen de prendre’s després d’un consum prolongat o massiu, pot aparèixer una síndrome d’abstinència, caracteritzada per un estat d’ànim deprimit, fatiga, trastorns del son i augment de les imatges oníriques.

Droga il·legal. Substància psicoactiva que té prohibides la seva producció, venda o consum. En sentit estricte, la droga per sí mateixa no és il·legal, però sí que ho són la seva producció, la seva venda o el seu consum en determinades circumstàncies i en una determinada jurisdicció. El terme més exacte mercat de drogues il·legals fa referència a la producció, la distribució i la venda de qualsevol droga o medicament fora dels canals legalment permesos.

Droga legal. Droga legalment disponible mitjançant prescripció mèdica o, ocasionalment, també sense ella, en una determinada jurisdicció

Esteroides. Hormones naturals o sintètiques constituïdes per lípids complexos basats en la molècula del colesterol, que afecten els processos químics de l’organisme, el creixement i les funcions sexuals i fisiològiques. En aquest grup s’inclouen les hormones corticosuprarenals, testiculars i ovàriques i els seus derivats. En l’àmbit del consum de drogues i altres problemes relacionats, els esteroides anabolitzants són els que susciten més preocupació. Aquests compostos estan relacionats amb les hormones sexuals masculines; incrementen la massa muscular i, en les dones, causen masculinització. Alguns esportistes utilitzen de forma indeguda els esteroides anabolitzants per augmentar la seva força i el seu rendiment. L’ús inadequat dels esteroides corticosuprarenals és rar.

Èxtasi. Substància psicoactiva derivada de les amfetamines (3-4 metilendioximetanfetamina) i sintetitzada en laboratoris. Aquesta substància exerceix una acció estimulant sobre el sistema nerviós central, tot i que també té alguns efectes sobre la percepció. S’inclouria en les anomenades drogues de disseny.

Factors de protecció. Són les característiques de caràcter individual, ambiental o social que redueixen la probabilitat que una persona s’impliqui en el consum de drogues o que aquest consum arribi a causar problemes importants, a ella o a altres persones. La presència de factors de protecció atenua l’impacte dels factors de risc, però no són la part oposada d’un mateix continu. Hi ha factors de protecció individuals (tenir habilitats socials, capacitat d’adaptació, estabilitat emocional, capacitat de resolució de problemes, autoimatge positiva, i altres); factors de protecció familiars (existència de vincles afectius positius, suport familiar, una gestió parental clara, bona relació família-escola, i altres); factors de protecció escolars (vincles afectius positius amb el professorat, suport per part de l’escola, regles de conducta clares, participació de l’alumnat en les tasques i decisions escolars, i altres), i factors de protecció de l’entorn proper (implicació del grup d’iguals en tasques prosocials, existència de vincles afectius positius amb instàncies socialitzadores com associacions no governamentals, i altres).

Factors de risc. Són les característiques de caràcter individual, familiar, ambiental o social que incrementen la probabilitat que una persona s’impliqui en el consum de drogues o que aquest consum arribi a causar problemes importants, bé de caràcter conductual (conductes desadaptatives, problemes relacionals i altres), sanitari (morbiditat o mortalitat evitables) o social (violència, aldarulls, i altres). Hi ha factors de risc individuals (l’inici precoç del consum d’alguna droga, cerca de noves sensacions, impulsivitat, necessitat d’acceptació en el grup d’iguals, i altres); factors de risc familiars (baixa cohesió familiar, conflictes parentals, i altres); factors de risc escolars (l’absentisme, el fracàs escolar, i altres); factors de risc de l’entorn proper (implicació del grup d’iguals en tasques prosocials, i altres), i factors de risc de l’entorn social general (l’elevada disponibilitat i accessibilitat a les drogues, el consumisme, les actituds discriminatòries envers poblacions en situació de vulnerabilitat social, i altres).

Grup d’ajuda mútua. Grup on els participants s’ajuden mútuament a recuperar-se o a mantenir la recuperació de la dependència de l’alcohol o una altra droga, dels problemes relacionats o dels efectes de la dependència d’una altra persona, sense tractament ni orientació professional. Els grups més destacats són Alcohòlics Anònims, Narcòtics Anònims i Al-Anon (adreçat a familiars de persones alcohòliques).

Haixix. Vegeu: cànnabis.

Inhalant. Vegeu: substàncies volàtils.

Intoxicació. Estat posterior a l’administració d’una substància psicoactiva que causa alteracions en el nivell de consciència, en el nivell cognitiu, en la percepció, en el judici, en l’afectivitat o en el comportament, o en altres funcions i respostes psicofisiològiques. Les alteracions estan relacionades amb els efectes farmacològics aguts de la substància i amb les respostes apreses a aquesta substància que desapareixen amb el temps. La recuperació és completa, excepte quan s’han produït lesions tissulars o altres complicacions. La intoxicació depèn en gran mesura del tipus i la dosi de la droga, i també hi influeixen el grau de tolerància de la persona i altres factors.

Ketamina. Derivat de la fenciclidina, utilitzada originalment en medicina per les seves propietats analgèsiques i anestèsiques. Actualment s’utilitza en veterinària però també com a droga recreativa o psiconàutica de consum humà.

Llacuna mental (blackout). Amnèsia anterògrada aguda que no s’associa a la pèrdua del coneixement, causada per la ingestió d’alcohol o altres substàncies.

Legal high (noves substàncies de síntesi, RC). Substàncies que es van sintetitzar en les últimes dècades amb finalitat investigadora, de les quals hi ha dades escasses o inexistents d’investigació clínica en animals i humans. La majoria d’informació sobre aquestes substàncies es pot trobar en entorns web, i el seu consum es produeix generalment en cercles socials restringits.

LSD. Substància al·lucinògena, popularment coneguda amb el nom de tripi. Vegeu: al·lucinogen.

Mal viatge. Fa referència a l’efecte advers de les drogues, caracteritzat per una combinació de pèrdua de control, distorsió de la imatge corporal, al·lucinacions, por a embogir o a morir, desesperació, pensaments suïcides i estat afectiu clarament negatiu. Els símptomes físics són suors, palpitacions, nàusees i parestèsies. Encara que les reaccions adverses d’aquest tipus s’associen normalment al consum d’al·lucinògens, també poden aparèixer amb les amfetamines i altres estimulants psicomotors, anticolinèrgics, antihistamínics i sedants/hipnòtics.

Medicament. Substància adquirida mitjançant els canals farmacèutics. La terminologia d’aquest sector divideix els medicaments en dos grups: medicaments ètics, que només poden adquirir-se mitjançant prescripció mèdica, i medicaments de lliure dispensació, dels quals es poden realitzar activitats de promoció dirigides al públic i que no estan subjectes a prescripció mèdica. La llista de medicaments que requereixen prescripció mèdica varia molt d’un país a un altre. Als països industrialitzats, la majoria dels medicaments psicoactius només poden adquirir-se amb recepta. En aquests països, la cafeïna, els antihistamínics, la codeïna (un opiaci) i l’alcohol són els principis actius psicoactius més freqüents que formen part dels medicaments de lliure dispensació.

Mediador o agent de prevenció. És la persona, professional o no, que facilita l’execució de les activitats preventives. En general, la seva missió no és la de transmetre coneixements, sinó la de facilitar les eines i els mètodes que han de permetre l’assoliment dels objectius preventius en la població beneficiària del programa. Tant si es tracta de professionals com si no, cal que hagin seguit un procés de formació de qualitat per desenvolupar la seva funció preventiva de forma efectiva.

Mescalina. Substància al·lucinògena que es troba en el peiot, una espècie de cactus originària del sud-oest d’Estats Units i el nord de Mèxic.

Metadona. Opioide sintètic (6-dimetil-4,4-difenil-3-heptanona) que s’utilitza en el tractament de manteniment de les persones amb dependència d’opiacis. Pot administrar-se un cop al dia per via oral, sota supervisió. Desenvolupada per químics alemanys, es va introduir com a analgèsic per substituir la morfina durant la Segona Guerra Mundial. Els seus efectes farmacològics, observats després d’una única administració, són qualitativament similars als de la morfina. Destaca la seva activitat analgèsica, la seva eficàcia per via oral i la seva capacitat per suprimir de forma perllongada la simptomatologia d’abstinència d’opiacis.

Nicotina. Aquest alcaloide és la principal substància psicoactiva del tabac. Té efectes estimulants i relaxants. Es pot consumir o administrar en forma de fum de tabac inhalat, tabac de mastegar, rapè, pastilles, xiclets, pegats dèrmics, cigarretes electròniques o esprais nasals. La nicotina desenvolupa una forta tolerància i dependència. A causa del seu ràpid metabolisme, la concentració cerebral de nicotina disminueix amb rapidesa i el fumador torna a tenir ganes d’encendre un altre cigarret després de 30-40 minuts d’apagar l’anterior.

Opiaci. Que pertany al conjunt d’alcaloides presents a l’opi, substància extreta de la càpsula del cascall (Papaver somniferum) i que té la capacitat d’induir analgèsia, eufòria i, en dosis elevades, estupor, coma i depressió respiratòria. Aquest terme no inclou els opioides sintètics. Vegeu: opioide.

Opioide. Genèric que s’aplica als alcaloides que conté la càpsula del cascall (Papaver somniferum), els seus anàlegs sintètics i els compostos sintetitzats en l’organisme que interaccionen amb els mateixos receptors específics del cervell, tenen la capacitat d’alleujar el dolor i produeixen una sensació de benestar (eufòria). Els alcaloides de l’opi i els seus derivats semisintètics són la morfina, la diacetilmorfina (diamorfina, heroïna), la hidromorfona, la codeïna i l’oxicodona. Els opioides sintètics són el levorfanol, el propoxifè, el fentanil, la metadona, la petidina (meperidina) i la pentazocina, un agonista-antagonista. Les endorfines i les encefalines són compostos endògens amb accions opioides.

Pasta de coca. Producte obtingut de les fulles de la coca durant la primera fase del procés d’extracció de la cocaïna. Conté sulfat de cocaïna al 50-90% i impureses tòxiques, com el querosè i l’àcid sulfúric. Als països sudamericans es fuma amb marihuana, amb tabac o sola.

Peiot. Cactus (Lophophora williamsii) que conté nombrosos alcaloides psicoactius, com la mescalina, principal substància responsable dels seus efectes psicodèlics. Té una llarga tradició medicinal i ritual entre els indígenes americans i arreu del món s’utilitza com enteogen i complement de diverses pràctiques, com la meditació i la psicoteràpia psicodèlica.

Pols d’àngel. Vegeu: fenciclidina.

Prevalença. Nombre de casos que presenten una determinada característica, conducta o problema en una població concreta i en un moment donat. S’expressa com una proporció. En el numerador es troben els casos que presenten la característica estudiada i en el denominador el total de la població en la qual s’inclouen els casos. Es poden expressar casos prevalents per cada 100, 1.000, 100.000 casos, etc., segons la magnitud.

Programa de prevenció. Conjunt estructurat i coordinat d’activitats que es realitzen segons el coneixement d’unes necessitats prèviament identificades. El coneixement de les necessitats existents permet la determinació d’uns objectius establerts, d’uns indicadors associats a cada objectiu i d’un mètode d’avaluació per saber si finalment s’han obtingut els resultats esperats (objectius). Perquè sigui factible cal tenir en compte els recursos necessaris i els disponibles, i també la definició dels mètodes que s’utilitzaran per completar les activitats prèviament determinades.

Psicodèlic. Estat o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència, al·lucinacions i estats mentals alterats.

Psicofàrmac. Substància psicoactiva que s’utilitza en el tractament dels trastorns en què estan alterades les funcions mentals o les facultats afectives.

Psicotròpic. Que afecta la ment o els processos mentals. Una substància psicotròpica és qualsevol substància química que exerceix els seus efectes principals o importants en el sistema nerviós central. Alguns autors apliquen aquest terme als medicaments que s’utilitzen fonamentalment en el tractament dels trastorns mentals: ansiolítics, sedants, antidepressius, antimaníacs i neurolèptics. D’altres l’utilitzen per referir-se a les substàncies que tenen un elevat potencial d’abús a causa dels seus efectes sobre l’estat d’ànim, la consciència o tots dos, com ara els estimulants, els al·lucinògens, els opiacis, i els sedants/hipnòtics (inclòs l’alcohol).

Recaiguda. Acció de tornar a beure o a consumir una altra droga després d’un període d’abstinència, sovint acompanyada de la reinstauració dels símptomes de dependència. Alguns autors diferencien entre recaiguda i caiguda (en el sentit d’ensopegada); aquest darrer terme s’utilitza per definir un moment aïllat de consum d’alcohol o drogues. Vegeu: prevenció de la recaiguda.

Reducció de danys. Es tracta d’un enfocament que sustenta les polítiques i els programes que tenen com a finalitat disminuir significativament les conseqüències negatives resultants del consum d’alcohol, tabac i altres drogues, tant per les persones de forma individual com per la comunitat en general, sense requerir necessàriament l’abstinència.

Reducció de riscos. Accions individuals i col·lectives, tant mèdiques com socials, orientades a minimitzar els efectes negatius del consum de drogues. Els objectius es focalitzen en els problemes associats al consum i no en el fet de consumir.

Rehabilitació. Procés amb el qual una persona amb problemes de consum de drogues assoleix un estat de salut, una funció psicològica i un benestar social òptims. Agrupa diverses estratègies: teràpia de grup, teràpies conductuals específiques per evitar la recaiguda, participació en un grup d’ajuda mútua, ingrés en una comunitat terapèutica o un pis protegit, formació professional i experiència laboral. S’espera aconseguir la reinserció social en la comunitat.

Ressaca. Estat de malestar general posterior a la intoxicació etílica a causa del consum excessiu de begudes alcohòliques. Els símptomes físics poden ser: fatiga, mal de cap, set, vertigen, trastorns gàstrics, nàusees, vòmits, insomni, lleugera tremolor de mans i augment o descens de la pressió arterial. Entre els símptomes psicològics poden donar-se episodis d’ansietat, sentiment de culpa, depressió, irritabilitat i forta sensibilitat. La ressaca pot durar un màxim de 36 hores.

Sedant/hipnòtic. Depressor del sistema nerviós central que té la capacitat d’alleujar l’ansietat i induir un estat de tranquil·litat i son. Els principals grups de sedants/hipnòtics són les benzodiazepines i els barbitúrics. També s’inclouen l’alcohol, la buspirona, l’hidrat de cloral, l’acetilcarbromal, la glutetimida, la metiprilonal’etclorvinoll’etinamat, el meprobamat i la metacualona. Els barbitúrics presenten un estret marge entre la dosi terapèutica i la dosi tòxica i la sobredosi és mortal. Aquestes substàncies tenen un potencial d’abús elevat; la dependència física apareix amb rapidesa, juntament amb tolerància. A més, l’hidrat de cloral, l’acetilcarbromal, la glutetimida, la metiprilonal’etclorvinol i l’etinamat tenen un important potencial de dependència física i mal ús i també són molt letals en cas de sobredosi.

Síndrome d’abstinència. Conjunt de símptomes d’intensitat variable que apareixen quan es redueix o s’interromp el consum d’una droga que s’ha consumit de forma repetida, habitualment durant un període llarg i/o en dosis altes. La síndrome pot acompanyar-se de signes de trastorn fisiològic. És un dels indicadors de la síndrome de dependència. És també la característica que determina el significat psicofarmacològic més estricte de dependència. L’inici i l’evolució de la síndrome d’abstinència són de durada limitada i estan relacionats amb el tipus i la dosi de la substància que es pren immediatament abans de la suspensió o la disminució del seu consum. En general, les característiques d’una síndrome d’abstinència són oposades a les de la intoxicació aguda.

Speed. Vegeu: amfetamines.

Sobredosi. Consum de qualsevol tipus de droga o medicament en una quantitat que provoca efectes adversos aguts físics o mentals. La sobredosi pot produir efectes temporals o prolongats, i també la mort. La dosi mortal d’una substància concreta varia segons cada persona i cada circumstància. En xifres absolutes, són més freqüents les sobredosis de drogues legals que les de drogues il·legals.

Substàncies volàtils. Substàncies que es transformen en vapor a temperatura ambient. Les substàncies volàtils que s’inhalen per obtenir efectes psicoactius (també anomenades inhalants) són els dissolvents orgànics presents en nombrosos productes d’ús domèstic i industrial (com la cola, els aerosols, les pintures, els dissolvents industrials, els dissolvents d’esmalt, la gasolina i els líquids de neteja) i els nitrits alifàtics, com el nitrit d’amil. Algunes substàncies són directament tòxiques per al fetge, el ronyó o el cor i algunes provoquen neuropatia perifèrica o degeneració cerebral progressiva. Els consumidors més habituals d’aquestes substàncies són els adolescents i els nens del carrer. En general, el consumidor mulla un drap amb el producte inhalant i se’l posa sobre la boca i el nas, o bé aboca l’inhalant en una bossa de plàstic o de paper que després aspira (el que indueix anòxia a més d’intoxicació).

Tabac. Preparat de les fulles de la Nicotiana tabacum, planta originària d’Amèrica que pertany a la família de les solanàcies. La nicotina és el seu principal component psicoactiu.

Tabaquisme. Estat de la persona fumadora que presenta una forta dependència de la nicotina i, en conseqüència, manifesta intensos símptomes d’abstinència. Equival a l’anomenada síndrome de dependència del tabac.

Tabaquisme passiu. Inhalació, normalment involuntària, de fum de tabac procedent d’una persona que està fumant.

Tolerància. Disminució gradual de la resposta habitual a la mateixa quantitat de substància, amb la consegüent necessitat d’incrementar-ne la dosi per obtenir els mateixos efectes. Els factors fisiològics i psicosocials poden contribuir al desenvolupament de tolerància, que pot ser física, psicològica o conductual. En referència als factors fisiològics, pot desenvolupar-se tolerància tant metabòlica com funcional. En augmentar el metabolisme de la substància, l’organisme és capaç d’eliminar-la amb més rapidesa. La tolerància funcional es defineix com una disminució de la sensibilitat del sistema nerviós central a la substància. La tolerància conductual és un canvi en l’efecte de la substància produït com a conseqüència de l’aprenentatge o l’alteració de les restriccions de l’entorn. La tolerància aguda és l’adaptació ràpida i temporal a aquest efecte d’una substància després de l’administració d’una sola dosi. La tolerància inversa, també anomenada sensibilització, és un estat en què la resposta a la substància augmenta amb el consum repetit. La tolerància és un dels criteris de la síndrome de dependència.

Tranquil·litzant. Medicament amb efectes calmants. S’utilitza per designar els diferents grups de medicaments emprats en el tractament simptomàtic de diversos trastorns mentals. Pot utilitzar-se per diferenciar aquests medicaments i els sedants/hipnòtics. Els tranquil·litzants tenen un efecte calmant o amortidor sobre els processos psicomotors sense afectar (excepte quan s’utilitzen en dosis altes) la consciència ni el pensament. Actualment, aquest terme fa referència sobretot als medicaments utilitzats per tractar els trastorns d’ansietat, com a sinònim de tranquil·litzants menors. Aquest darrer terme es va introduir per distingir-los dels anomenats tranquil·litzants majors (neurolèptics), utilitzats per al tractament dels trastorns psicòtics. Ara bé, s’ha generalitzat la idea que els tranquil·litzants menors són medicaments sense efectes nocius. Per això, i atès el potencial de dependència que tenen aquests medicaments, és recomanable evitar l’ús d’aquest terme.

Unitat de beguda estàndard (UBE). Mesura utilitzada per calcular el consum d’alcohol. Una cervesa, un got de vi o un aperitiu equival a 1 UBE; una consumició de begudes destil·lades equival a 2 UBE. A Europa es considera que una UBE conté 10 g d’alcohol.

 

Fonts:

http://drogues.gencat.cat

 

Anuncis

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: